
En el món de la vitipintura, les pells fermentades actuen com a ciència de la forma, com a estructura dels organismes, traslladen una perspectiva geohistòrica. La forta meteorització de la nostra terra, el carbonat càlcic degradat, les carenes i pedres soltes i el nostre peu antic, fan dels ceps unes entitats adaptades al rigor del clima, a la peculiaritat del sòl.
L’oli velat i empastat transmet aquesta tipicitat que posseeix La Marina, laberíntica quan ascendeixes per la muntanya i vertiginosa i fràgil quan descendeixes fins a la mar. Com un maridatge intractable repartit en aquests tres estrats o llocs on s’assenta l’absolut, de manera latent. Aigua, pedra i buit.
JUAN TÁRREGA
1972, Aldaia, País Valencià.

Vaig créixer veient pintar paisatges als meus pares. Habitaven en els seus llenços i taules, siluetes i registres pictòrics que teníem al voltant de manera concreta. Evidents. Era lògic i natural que interactués amb tot això de manera activa i intel·lectualitzara pintant tot allò que constitueix avui en dia el meu motiu en el paisatge: la vinya des del seu aspecte ambiental.
Vaig aprendre en la Universitat de llums i colors, enquadraments, empastaments, i, de manera autodidacta a fer vi, plantar i empeltar vinyes, podar i llaurar. D’alguna manera, només pretenc crear el meu paisatge. Del bancal al llenç o al revés.
@tarregaribes