Exposició: De mans Plegades

De mans plegades és un apropament a la investigació en creació artística dels alumnes de Belles Arts de la Universitat de Barcelona, que ens deixa veure un canvi de paradigma en què la matèria és la protagonista. Són creacions que apunten a una lectura transversal, en què la matèria i la memòria s’imposen per permetre’ns experimentar, o intuir d’una manera més conscient, l’entorn volàtil i canviant on vivim avui.

A través de diverses metodologies el treball de Pau Miralpeix planteja una relació entre la presència i l’absència. En les seves propostes ressonen les idees de rastre, fragment i petjada, intentant treballar sempre des de la intuició de l’artista i la morfologia de la matèria. El treball connota una estreta relació amb la llum, entenent-la com a reveladora de les diferents solucions visuals, com una part més de la matèria amb la que es treballa.

També Carlota Sagnier trenca amb la linealitat, parlant del que no es parla, del poder de la imatge i de l’escena. Amb les seves estructures enquadra l’entorn, i la pròpia dimensió de l’armadura permet altres dimensions de marges depenent de l’enquadrament que proposa la intenció. Quan l’artista permet la incorporació de l’espectador, dins l’espai que acapara, el fa partícip de la subjecció del pes.

Kike Chueca Simon aborda la materia en vers a la percepció de l’espai i el temps en l’art contemporani, explorant tòpics com el procés, la transformació de la matèria i la degradació; com el pas del temps i les estructures mentals amb què mesurem l’entorn i que ens ajuden a definir-lo.

L’obra de Marga Estelrich tempteja la matèria i la col·loca a un espai públic exterior per recrear l’acció, enfrontant i qüestionant l’espai expositiu i la relació constant amb la norma depenent del context. En aquest procés, les peces pateixen una degradació com a conseqüència dels factors ambientals i el moviment instintiu de fer girar les peces dels individus que poden passar per l’espai.

Marc Salas Armengol fa un apropament al món real i a la vida de les coses que ens envolten des d’un interès pictòric i processual. Les seves investigacions intenten dotar de vida la matèria, donant llibertat als diferents processos i fent del pas del temps un element fonamental, convertint el rastre pictòric en el subjecte del seu treball. Mostrar les coses i les idees en si mateixes, presentant els processos i transformacions inherents en la matèria de manera simple i directa, alhora que poètica.

Mikel Adán entén les seves peces com una estructura de contenció flexible. Como un mur provisional en el qual s’abocarà formigó fresc, amb una duresa a l’exterior, però de naturalesa tova al seu l’interior. Com una ampolla d’aigua amb el tap obert a punt de ser pressionada entre dues mans. Mans que accionen la màquina creativa i es posen de mans plegades per deixar que sigui la matèria la que catalitza amb la idea original.

Comissariat: Amparo Sard