Exposició: ‘Diálogos’, Ricardo Vidal_Maxoa

… Obres que entren en relació. Es miren. Estableixen una comunicació des de la textura i el color. Des de la solitud de cada element. Geometries que defineixen arquitectures i traços que dibuixen figures. Espais deshabitats i habitants sense espai. Geometries incertes són observades per traços que intenten definir una situació… una comprensió. El difús i el definit. Entremig, l’explosió d’un caos que remou la nostra consciència, que ens ajuda a respirar i seguir pel camí, transitant.

Des que tinc consciència i motivat per una intenció de futur o davant la pregunta i tu què vols ser de major? comence a treballar d’una mateixa manera: establir un objectiu i traçar un camí que em porte a ell. Amb una idea que marque un pla director que arribe a tal fi. La meua professió, allò per a què anava, ha subratllat aquesta manera. Així he entés l’exercici de l’arquitectura. Invertesc el procés: sense objectiu definit, sense pla director, comence a caminar. Intente eliminar el conscient que tendeix a establir el seu camí… I aguditze l’escolta. Aquests passos inconscients suggereixen les meues històries que el conscient pretén definir, establir un concepte. En aquesta lluita es desenvolupa l’obra, entesa sempre en procés, que continua construint-se en l’espectador, que projecta els seus propis passos sobre la base del que li puga suggerir allò que percep…