María León Buendía

Des d’un principi i al llarg de la meva trajectòria artística, la figura de la dona ha estat present en els meus treballs de dibuix i pintura.

Per diversos motius, gairebé sempre han estat les protagonistes d’aquests, els temes de les quals solien estar inspirats en l’ambient social en el qual vivia.

Quan vaig arribar a Melilla, el contacte directe amb la seva realitat fronterera entre dos mons culturalment diferents, em va interessar. Va néixer en mi un gran interès per incorporar-lo en els meus treballs. Em va interessar principalment el paper social de la dona musulmana, en els diversos camps en els quals es movia. Especialment em va impactar el quadre pintoresc i esperpèntic del trànsit fronterer d’estris de diversa naturalesa, que es realitzava a la vista dels duaners, que amb millor o pitjor humor permetien el trànsit d’una fila o grups, majoritàriament de dones, substituint a animals o màquines.

Aquestes dones eren les portadores, embalades amb enormes fardells sobre la seva esquena i altres menors camuflats enginyosament sota les seves túniques. Aquestes dones a vegades d’avançada edat i fins i tot amb minusvalideses, eren dirigides a vegades a cops si no respectaven les normes. Aquest espectacle entre còmic i dantesc em portava a la memòria els temps de l’esclavitud, pel tracte inhumà dels éssers, la subsistència dels quals estava basada en aquest horrible i perillós treball.

La pandèmia va acabar amb aquest espectacle dolorós, dels problemes d’aquesta gent que no ha transcendit res.

En aquests dibuixos he deixat constància d’aquesta realitat desapareguda de les nostres fronteres, reflex de les desigualtats del món.